“Per un sol vot”

(16/06/23 a l’Eco de Sitges/Ribes)

L’extrema dreta ha aconseguit un regidor per primera vegada i, a més, per un únic vot

Les nits electorals a les seus dels partits polítics són de fortes emocions i el veïnatge ha de suportar o els trets de les ampolles de cava on s’ha repartit fortuna o bé el somiqueig i el lament per la derrota on no és el cas. No les recomano a algú amb problemes cardíacs. A sobre, a vegades es fan tan llargues que duren uns quants dies. És el que va passar a Sant Pere de Ribes la nit del 28, quan alguns partits ens vam adonar (gràcies a la feinada de l’Albert Guillaumes i el seu recompte simultani) que Vox – i, per tant, l’extrema dreta – havia aconseguit un regidor per primera vegada al consistori i ,a més, per un únic vot. I és que, per obtenir representació a unes eleccions locals, s’ha d’assolir almenys el 5% dels vots vàlids emesos. I, en aquest cas, amb tan sols amb 565 vots els hi ha bastat. És a dir, un 5,006%. Un vot menys i no haguessin entrat! 

 

Llavors, tot trontolla. Perquè per norma general – tupinades i mal perdre al marge -, els resultats són tan clars que no es discuteixen. Però, quan tot ha anat d’un únic vot no val la pena treure la calculadora i comprovar que tot és correcte? Aquí és quan es desempolsen els manuals i sorgeix una remota possibilitat: si s’obtinguès que quinze vots nuls passessin a ser vàlids i comptessin per altres partits, Vox restaria per sota del citat 5% i es quedaria fora. Per què no intentar-ho? Total: posats a fer, tant fa que el PSC passi a tenir tretze que catorze regidors.

Així és com la nit electoral va durar una setmana, i ens va dur divendres passat a un escrutini general dels resultats als jutjats com mai els havia vist de concorreguts. I és que, si al’extrema dreta havia entrat per un vot Sant Pere de Ribes, a Vilanova i la Geltrú s’havia quedat fora per una quinzena. Així que allà hi eren per intentar tot el contrari. La sessió va ser eterna (més de 8 hores) i compadeixo les cares del funcionariat quan van veure que reclamàvem que es revisessin un a un tots els vots nuls. El resultat ja ho sabem tots: res va canviar. Era massa difícil.

 

Però, a la vegada es va revelar que, entre els vots indiscutiblement nuls, n’hi havia gairebé una trentena que eren paperetes del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. Es tractava d’una campanya impulsada per col·lectius independentistes crítics amb els partits. És injust establir-hi relacions – i no s’ha de fer – però, quan el finançament del discurs de l’odi amb recursos de tots va d’un vot i has de suar la cansalada per pugnar tot l’impugnable, és inevitable conjecturar en com hagués canviat la cosa si aquest vot protesta s’hagués aglutinat entorn d’un partit en concret. O, almenys, entorn del vot en blanc, ja que computa com a vàlid i aleshores les candidatures han d’obtenir més vots per aconseguir representació. En aquest cas, comportaria  que partits poc representatius i que atempten directament contra els drets de determinats col·lectius deixin de beneficiar-se de la baixa participació promulgada per la desafecció política. I és que no hi ha un auge del votant de la dreta espanyolista. Tenen el mateix nombre de votants que sempre (de fet, aquí, menys que el 2011), el que hi ha és una desmobilització del votant més progressista i, sobretot, independentista. Aprenguem-hi.

 

Sí, el panorama polític és un mullader i les picabaralles són desoladores. Però, ens podem permetre el privilegi de deixar que l’odi avanci per la incompareixença dels que ens hi oposem? Del poc que va dir en campanya el candidat de Vox al municipi és que tancaria el servei d’atenció a les víctimes de la violència masclista. Abaixarem els braços contra això?

Al final, votar amb el nas tapat potser és més digne que fer-ho amb una bena als ulls (per allò que diuen que l’amor és cec), en tot cas, el que és ben segur és que l’alternativa és que la nit no  duri tan sols una setmana, sinó que la seva foscor es faci eterna.