“Un lloc al món”

(04/02/22 a l’Eco de Sitges/Ribes)

Diuen els mitjans que la ciutat de París es va despertar escandalitzada fa unes setmanes al saber de la mort al carrer del fotògraf francés René Robert, de 84 anys. L’artista, cèlebre pel seu treball retratant amb la seva càmera a centenars d’artistes del flamenc, va morir d’hipotèrmia després de passar-se nou hores estirat a un cèntric carrer a causa d’haver caigut i no poder-se aixecar. Fou “assassinat per la indiferència” va piular el seu amic, el periodista Michel Mompontet. I és que l’home va ser ignorat pels centenars de parisencs, parisenques i turistes que, sens dubte, van haver de passar pel seu costat i el van haver de confondre per una persona sense llar, fet pel qual li hagueren negat l’atenció. Potser ni tan sols el van arribar a veure. Casualment, va ser un veí de París dels que sí que dormen al carrer qui va saber veure’l i va alertar al servei d’emergències. Però ja era massa tard. 

Segons sembla, si no la mirem, la pobresa deixa d’existir.  És com quan, de petits, amagàvem les desfetes sota l’estora. I no pretenc alliçonar ningú ni venir amb cap moralitat simplista. I és que no deixo de pensar que el més probable és que jo també hagués sigut un dels turistes que miresin cap a un altre cantó.

Aquest fet coincideix amb que l’Assemblea dels Drets Socials del Garraf està preparant una campanya per a demanar un centre d’atenció i d’acollida a les persones en situació de sense llar a Vilanova i la Geltrú, com a capital de comarca. Perquè us feu una idea: l’any 2020 es van atendre a Vilanova 182 persones en situació de sense llar dins el programa Medi Obert. De forma oficial, també se’n van censar durant almenys 74 durant la campanya de vacunació. En canvi, la ciutat disposa només de tres mòduls on poden dormir un màxim de 8 persones, aforament que s’ha reduït durant la pandèmia -d’acord amb les restriccions- fins a un màxim d’una persona per mòdul o dues en el cas que siguen una parella convivent. Càritas també ofereix una residència anomenada El Llimoner, d’un aforament de màxim 6 per a persones en situació d’exclusió residencial, a les que es fa un acompanyament en el seu procés d’inclusió. A Sant Pere de Ribes, l’Ajuntament té un acord amb la Residència El Redòs per disposar de fins a dues habitacions específiques per a situacions d’emergència social. I sempre estan ocupades.

Però, encara que sigui sota l’estora -és a dir, fora de titulars a la premsa-, no deixen de succeir tràgedies al carrer . La setmana passada l’entitat Ciutadania Sensible va celebrar a la plaça Charly Rivel, un comiat per a en Marek, veí de Vilanova mort al carrer. Fa dues setmanes que també sabem d’un intent de suïcidi d’un veí en una situació similar. Arran de la campanya que està organitzant l’ADS conversava amb un veí que hi col·laborarà, que està en aquesta mateixa situació i em deia: “Pots passar el dia havent de menjar un entrepà, però no pots estar sense llar perquè és estar desprotegit, et poden atracar, pots agafar una pulmonia o encara pitjor, pots agafar una pneumònia arran d’una tempesta. Un lloc amb sostre i pany et dóna un lloc al món.”

No hi ha transcendit a quin carrer turístic ha mort en René Robert, però fantasiejo que fou a prop de l’Arc de Triomphe, amb aquella solemne flama que diuen eterna: la Tombe du Soldat Inconnu (la tomba del soldat desconegut).  Un dels monuments més visitats de la ciutat, dedicat al patriotisme bèl·lic amb l’excusa d’un soldat francés anònim, mort al camp de batalla. Igualet que els veïns i veïnes anònimes que moren cada dia als nostres carrers.