“Un dia cada cent anys”

(12/11/21 a l’Eco de Sitges/Ribes)

La veritat és que em va sobtar l’ascendència anglesa del seu cognom i se’m va quedar gravat. També vaig memoritzar el seu nom i la seva adreça. De fet, era ben fàcil, ja que era molt a prop d’on ens el vam trobar. Això va ser ara fa dues setmanes, un matí de diumenge d’aquests que no t’aixeques del llit fins que et fa mal tot el cos d’estar estirat i tot. La meva parella i jo ens proposàvem a anar a fer un volt i estirar les cames. I va ser que tot just sortíem per la porta que vam sentir un crit d’auxili. Una senyora que semblava d’origen llatinoamericà i que intentava atendre a un senyor gran de pell blanca -quasi translúcida- que estava assegut a un portal, però que semblava inconscient.

Reconec que eren massa estímuls per un passeig dominical que simplement pretenia fer venir la gana per a l’hora del vermut. S’havia de pensar de pressa i per l’escena, vàrem deduir que aquesta senyora era la cuidadora de l’ancià i que aquest havia perdut el coneixement. Vam trucar al 112 per demanar assessorament i una ambulància. Poc abans de venir el servei d’emergències mèdiques, l’home va anar recuperant el coneixement. 

“Quants anys li poseu?”, va preguntar la seva cuidadora.

“Vuitanta-pocs!”, vaig atrevir-me jo a respondre ràpidament.

“Doncs no. Demà farà cent anys!” , va asseverar.

Ens vam quedar bocabadats i tot el cor que formàven la meva parella, jo, i les veïnes que vam venir a donar un cop de mà, vàrem felicitar l’home per la seva gesta vital. Llavors van venir primer la policia local i després l’ambulància i així, un cop sabedors de que era en bones mans vam iniciar el tomb matutí en pau. A la tarda, un cop reposat bé el vermut i el dinar amb una bona migdiada, vam donar-li voltes a l’anècdota del dia i, ja que vaig memoritzar el nom i la direcció, vam pensar que seria un gest bonic i de bon veïnatge presentar-nos l’endemà a casa de l’home amb uns bombons (sabíem que no era diabètic) a felicitar-li el centenari.

I així vàrem fer però, de camí ens venien els dubtes. I si tot era un invent de la cuidadora? I si no era a casa? I si, al veure’ns, la seva família ens prenia per uns estafadors extravagants? Estàvem a punt d’arribar al portal indicat i en aixecar el cap vam veure que el senyor era al terrat de casa seva amb un barret de palla, jugant amb la seva cuidadora a descriure el que veient al carrer. Així que ho vam tenir fàcil. Els vam saludar, ens van retornar la salutació i els vam explicar que veníem a felicitar-li l’aniversari. Va ser una alegre sorpresa. Sobretot per ella perquè no tinc clar que ell ho acabés d’entendre. Van baixar a obrir-nos, vam confirmar que efectivament era el seu aniversari i vam conversar una mica amb tots dos i els vam donar els bombons. Finalment, vam tornar cap a casa amb el bon gust de boca de sentir que has fet una petita bona acció.

Durant la tornada vam compartir reflexions sobre com d’important havia de ser poder passar un dia tan especial amb l’escalf de la teva família. Evidentment era pur safareig. Desconeixíem si els seus familiars havien vingut abans o vindrien més tard. Això sí, ens vam posar d’acord sobre quin paper més important i més ingrat és el de les cures i que poc valorada és la seva feina. És significatiu com de valuosos són els records que tenim de les persones que ens cuiden quan som petits i com la societat menysvalora les que ens cuiden quan som grans. I després d’aquest lúcid pensament, em vaig adonar que jo mateix m’havia preocupat en saber el nom, el cognom i l’adreça d’aquest ancià i, en canvi, d’ella no en sabia ni el seu nom de pila. Tan sols era una dona migrada anònima més.