ARTICLE: El meu primer Sant Pau com a ribetà

“El meu primer Sant Pau com a ribetà”

(01/02/24 a l’Eco de Sitges/Ribes)

El més bonic són les xarxes i vincles d’empatia entre gent diversa.

Enguany, m’ha tocat viure la meva primera Festa Major de Sant Pau com a flamant nou ribetà. No ha sigut un fet casual atès que a casa hem fet tot el possible per fer coincidir les dates de la mudança. De fet, el dia anterior a la Viglília, a la nostra finestra ja hi lluïa el popular domàs del Ball de Diables de la Colla Jove, tot i que encara no disposàvem ni dels mobles ni dels electrodomèstics més imprescindibles. Per tant, ha sigut una efemèride més que buscada.

 

Cal dir que, com a roquetenc fa anys que gaudeixo amb intensitat de les festes majors de Ribes, no només com espectador. Per Sant Pere, he col·laborat a Barraques (com a persona involucrada en la ja extinta Carpa Revolució); i en el meu període com a regidor a l’oposició, em va tocar assistir al conjunt d’actes institucionals, com presentacions, també als oficis religiosos i cercaviles (en la qüestionable presència d’autoritats, el més destacable era sentir la ja tradicional broma de “ja venen els cabeçuts”), i; finalment, també com a professional de l’àmbit audiovisual, també he publicat sovint fotos i vídeos de la celebració. Com diria aquell, només em falta participar d’algun ball per haver fet tots els papers de l’auca.

 

Malgrat tot, i per molt que m’apropés a la festa, sempre he tingut la sensació de restar a l’escapça, com si algun fil m’estirés per allunyar-me’n i fer-me constar que no en formava part. Al cap i a la fi, suposo que és normal sentir-se foraster en una Festa Major que presumeix de ser tant “nostra” pels ribetans i ribetanes. Altrament, sé que descobreixo la sopa d’all si ara exposo les virtuts i els trets identitaris d’una festivitat que és reconeguda com a Patrimoni Festiu de Catalunya, a més que seria lleig quedar-se cofoi després d’afalagar la vista de manera tant barata als orgullosos lectors d’aquest setmanari.

 

El fet és que sempre m’ha impressionat no només el retaule de trets característics i tradicionals associats a aquesta Festa Major (com els sabres, el camí a l’ermita, les peces més originals del bestiari popular o la gràcia dels seus balls i versots satírics) sinó, en especial, la vitalitat i el sentiment que provoca en una comunitat que, a més, és profundament intergeneracional. Per mi, esdevé la il·lustració viva de la cèlebre cita d’Estellés que “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. 

 

L’acte que més exemplifica aquesta passió és el toc d’inici que suposa la Baixada de Grallers, ja que corfereix veure tot un poble omplint a vessar els carrers i la plaça Marcer el matí d’un dia laborable tan sols per acompanyar als músics i donar la benvinguda a la seva estimada festa.

 

Enguany, a causa del canvi climàtic, la sequera i les altes temperatures, la conya que més ha corregut ha sigut la que inauguràvem la Festa Major d’Estiu de Sant Pau. Una imatge que em sobta cada vegada que recordo totes les pujades i baixades a l’ermita on plovia a bots i barrals, mentre públic i balladors havien de fer equilibris perquè ni el sotragueig del camí de terra ni el fangar del mullader els fessin caure sobre les vinyes.

 

En conclusió, el que vull dir és que el bonic de tot plegat són les xarxes d’unió i connexió que, a partir d’actes com aquest, teixim durant tot l’any i muten en vincles d’empatia i solidaritat entre gent que és diversa i distinta. El temps dirà si soc capaç de tallar aquest fil del qual parlava però, tot això… que visqui la Festa Major!