ARTICLE: A l’estiu, tota cuca viu

“A l’estiu, tota cuca viu”

(14/06/24 a l’Eco de Sitges/Ribes)

 

Diu el refranyer allò de Quan arriba l’oreneta, l’estiu ja és a la voreta, tot i que, si el volem renovar amb una versió més actual, potser hauríem de dir quelcom similar a Si és temps de festivals, és que l’estiu ja ha arribat. I és que les fires i festivals són un fenomen que s’ha estès per tot el litoral i que com les oretenes, també ha fet niu a Sant Pere de Ribes.

Com si fossin el rei Àtila (però amb ulleres de sol i polsereta), els festivals han arrasat amb tot. I, per on passen, no hi torna a créixer la gespa. El principal problema és que aquest fet no es deu a una evolució natural dels gustos o el consum de la ciutadania (i ja ni pensem en les necessitats dels músics i professionals del sector), sinó a la lògica d’acumulació del sistema econòmic que ha vingut en massa, seduits pel negoci que suposa l’anomenat turisme cultural (que té molt més de turisme que de cultural). Tanmateix, a Espanya, cada vegada menys empreses gestionen la major part de grans festivals multitudinaris i la majoria ja tenen fons d’inversió extranger a dins de les societats.

Això explica festivals com el Primavera Sound, a Barcelona, en què cada vegada és menys important satisfer el criteri de la població local perquè s’escullen els artistes que es programen a imatge i semblança dels gustos del turista. En tot cas, el que provoca vertigen són les bases tan poc sustentables en les que es basa tot aquest nou hàbitat. Ho pot descobrir de bona mà qualsevol que intenta contribuir a la cultura del seu poble i donar un aparador a noves veus, ajuda a impulsar un projecte sense ànim de lucre, com en el meu cas és el Festival Monocicle.

 

Fins i tot en una edició que ha sigut un èxit rotund, tant per la venda d’entrades, com per la qualitat de les propostes i el grau de satisfacció del públic, esfereeix la quantitat de màgia que s’ha d’invocar perquè els números surtin. El motiu és que tots els preus estan sobredimensionats. I és normal. Per exemple, els músics s’han convertit en una mena de nous treballadors temporers i es veuen obligats a multiplicar els seus catxés per rendibilitzar, durant l’estiu, el que no tenen forma de fer a l’hivern, quan ja no hi ha circuit.

 

Com se sustenta, llavors, tot aquest conglomerat que tenim al país? Un model que només pot funcionar en aforaments multitudinaris, ingressos extraordinaris de patrocini de grans marques (majoritàriament, relacionades amb la indústria de l’alcohol) i amb subvencions milionàries a mida d’empreses que es compten amb els dits d’una mà (i que controlen la major part d’aquest finançament).

 

Per això té tant de mèrit tot l’esforç que hi ha darrere de projectes com el Monocicle dels Xulius, que surten gràcies a l’esforç de centenars de voluntaris i voluntàries que s’hi deixen el temps i la pell perquè s’estimen el seu poble. Perquè la gent se’n faci una idea, amb la venda d’entrades, al Monocicle cobrim tan sols el 20% del cost del Festival. I, per altra banda, amb la subvenció de l’Ajuntament, un altre 20%.

 

Com deia, s’han de fer mans i mànigues per aconseguir més ingressos perquè tot rutlli. Per això em sembla tan poc justificable que, l’any 2023, l’Ajuntament invertís més de 80.000 €  (encara no són públics els números d’aquesta edició) en un esdeveniment tan inintel·ligible, controvertit i amb una idea tan poc clara del que pretén com la Fira d’Indians.

 

En resum i tornant al refranyer, A l’estiu, tota cuca viu. Així que preparem-nos per si un dia, finalment, arriba l’hivern.