“A contrarellotge contra la desmemòria”

(28/10/22 a l’Eco de Sitges/Ribes)

Encara em faig creus del que hem viscut la darrera setmana. A Irene Estévez la conec de quan jo encara era regidor i ens va enviar a tots els grups municipals (i també a Alcaldia) un mail explicant-nos la investigació que estava fent de l’antic Hospital de Carrabiners de Mas Solers. Ens hi vam interessar de ple i, posteriorment, vam poder llegir el resultat a les pàgines de l’Eco, on detallava les seves troballes. Així que vam aprofitar per organitzar una xerrada on la qual la vam convidar perquè expliquès la seva recerca. 

Arran d’això, fa poques setmanes, em va explicar que l’Ajuntament continuava sense fer-li cas i que havia donat amb la investigació d’en Josep-Lluís Palacios sobre la fossa comuna del cementiri de Ribes amb dinou soldats republicans. “Com pot ser que no hi hagi, ni que sigui, una placa conmemorativa amb els seus noms?” em va preguntar.  Ens vam posar mans a la feina i el cert és que, al revisar la documentació, no podia sortir de la meva estupefacció. Resulta que, des del 2002, era públic un llistat de noms i cognoms dels soldats que incloïa la brigada on van servir, l’edat que tenien i el poble d’on eren originaris. No entenia res. Memorials propers com el de Vilanova -amb la mateixa quantitat de soldats i molta menys informació dels soldats- o el d’El Vendrell es van fer el 2014. Perquè no s’ha fet res, aquí? I el que m’era més xocant cada cop que rellegia els noms: ningú ha avisat a les seves familíes? 

La iniciativa va començar com un repte: érem capaços de demostrar que amb una mica d’esforç l’Ajuntament hagués pogut fer aquesta feina? I els resultats van ser aclaparadors: concentrant-nos només amb els cinc soldats dels pobles més petits, en quatre dies vam localitzar als familiars de dos d’ells. Les seves històries ens van capbussar en una emoció que t’arrapa. Encara tinc la pell de gallina quan recordo que el primer familiar de Félix Díaz Bajo que vam localitzar ens va dir que li havien posat el seu nom en homenatge a “un tiet que va morir” a la guerra. O quan els néts d’Alejandro Viñuales ens van explicar com de conmocionada estava la seva àvia -ja molt gran- en saber que finalment podria enterrar el seu pare amb la seva mare al seu poble natal.

També ens va colpir la història de la Catalina Díaz Bajo, germana d’en Fèlix i que fou secretaria de la JSU, de Socorro Rojo Internacional i de Mujeres Antifascistas. Repressaliada, va passar per multiples pressons com la de Pozoblanco i la Modelo a Barcelona, i l’obligaren a fer un “paseo” de càstig al seu poble. Ens afirmen que, fins que va morir va intentar sense èxit localitzar el cos del seu germà. Parlant amb els familiars catalans d’en Fèlix, vam descobrir que la recerca mai va terminar i que fa poc van trobar els certificats de defunció, però que no entenien les direccions. I és que en alguns documents hi posa “Hospital de Solers en Villanueva i la Geltrú” o “Ribes del Penedés” (denominació del municipi durant la República). Una toponímia de l’època, molt críptica i confosa si no ets d’aquí.

La desmemòria del règim feixista, va significar l’oblit i desaparició forçada de desenes de milers de persones que defensaven la legitimitat de la democràcia republicana. I s’estima que va resultar en més de 140mil persones desaparegudes. La seva recerca i dignificació és una obligació moral recollida a la Llei de Memòria Democràtica i no hi ha cap excusa que justifiqui que un Ajuntament no enviï un senzill correu electrònic a un altre Ajuntament notificant-li que s’han descobert la ubicació de les restes d’un veí del seu poble al nostre municipi. Ara es tracta d’una cursa a contrarellotge, ja que encara hi ha familiars directes vius molt grans, com la filla de l’Alejandro: Els hi debem.