ARTICLE: Especular amb el dret de les dones

«Especular amb el dret de les dones»

(19/05/22 a l’Eco de Sitges/Ribes)

Ja d’entrada, aviso que sí: faig autocrítica i aquest és un article d’un altre home parlant de l’avortament, encara que, més aviat del que vull parlar és del paper dels homes respecte l’exercici dels drets de les dones. Un dels elements que més m’ha cridat l’atenció de nova ‘Ley de salud sexual y reproductiva y de interrupción voluntaria del embarazo’ que ha impulsat el Ministerio de Igualdad del govern espanyol és que prohibirà als metges que no practiquen avortaments a la sanitat pública per objecció de consciència que puguin fer-ho a la sanitat privada. És ben curiós, això. Es veu que, a alguns sanitaris, els seus legítims i respectables valors religiosos se’ls acabaven quan en podien treure un sobresou. Caram! La llei destaca per recuperar l’autonomia de les dones per poder avortar de forma segura i sense permís patern, part que va eiminar de la Llei un altre home, l’Alberto Ruiz-Gallardón, el 2013. Es veu que tothom és capaç no només d’opinar sobre els drets de les dones, sinó també legislar, i sobretot, treure’n profit. A Espanya, quasi el 85% dels avortaments es practica a clíniques privades. Hauríem de veure quantes d’aquestes tenen també relació amb entitats religioses.

A Catalunya, si fem un repàs dels darrers vint anys, trobem que el 2001 es van acreditar 15.207 interrupcions voluntàries de l’embaràs, de les quals el 93% es van efectuar a la ciutat de Barcelona. Això suposava una distribució gens equitativa al territori. De fet, no es va declarar cap intervenció ni a l’Hospital Sant Camil ni a cap altre centre hospitalari o sanitari del Garraf, un desplaçament obligatori el qual afegia encara de més dificultats a les dones. A més, el 96% del total de les intervencions realitzades, van ser efectuades a centres privats. Cal recordar que fins al 2010 l’avortament no va a passar a ser gratuït. Aleshores, el tipus d’intervenció més habitual era l’aspiració, sent exercida en el 86% dels casos, seguida molt de lluny per l’evacuació. En canvi, el 2020, es van realitzar 19.800, que, tenint en compte el creixement de la població, és gairebé el mateix percentatge. S’ha girat la truïta i el 75% han sigut realizades en centres hospitalaris públics i només el 25% dels avortaments s’han efectuat a la Regió Sanitària Barcelona (no només la ciutat). Els centres sanitaris del Garraf que van notificar interrupcions voluntàries de l’embaràs van ser l’Hospital Residència Sant Camil i el CAP Jaume I de Vilanova i la Geltrú, que van realitzar 339 intervencions. Ara, el mètode més habitual és el del tractament farmacològic, que va suposar el 50% de les intervencions, seguit de l’aspiració que va significar el 43%.

Una dada sociodemogràfica que em sembla rellevant és que, del total d’IVE realitzades l’any 2020 a dones residents a Catalunya, gairebé la meitat correspon a dones nascudes fora del territori espanyol. La distribució, segons el país de procedència de la dona mostra que la majoria d’IVE’s són de dones arribades del Marroc, de l’Equador, de Bolívia, de Perú i de Romania. Països molt religiosos on o bé l’avortament és il·legal, o bé només està permès amb moltes restriccions o supòsits concrets, com en el cas de violació.

Als anys 70, als Estats Units va originar-se un estrafolari moviment feminista antiavortista que justificava el seu posicionament particular en que l’avortament acabava beneficiant més als homes, perquè ells no havien de patir l’experiència traumàtica d’aquest i, a sobre es desresponsabilitzaven de les conseqüències dels seus actes. En aquest sentit, crec que els homes no només han d’escoltar i posar-se de costat dels drets de les dones, sinó que han de responsabilitzar-se i mostrar interès. A qui voldria llançar una pregunta definitòria: quants homes quals, alguna vegada a la vida, la seva parella o amant han hagut de fer un avortament saben quin procediment clínic han fet servir i en què consisteix? Jo reconec que si m’ho preguntes fa uns anys, no ho sabria.